- El poblat protohistòric del Calvari, de la mort a la vida -

A tan sols 60 metres d’aquesta antiga necròpolis, es troben les restes d’un poblat encara en procés d’excavació. Es va iniciar la investigació d’aquest espai el mateix 1930, de la mà de Salvador Vilaseca, que va fer destapar-ne una petita franja corresponent a part de l’ocupació més moderna d’aquest poblat. Durant molts anys la Núria Rafel (UDL) ha dirigit els treballs al jaciment i la investigació (que encara continua), actualment l’equip del projecte Formació, desenvolupament i dissolució de la cultura ibèrica al curs inferior de l’Ebre (s. IX-I aC) * de la UB (David Asensio, Rafel Jornet i Jordi Morer) és qui està duent a terme aquesta feina. 

Que les restes siguin, avui dia, tan difícils d’entendre i discernir es deu, principalment, a dos fets: d’una banda, les construccions de l’assentament es realitzaven amb sòcols de pedra i parets de tovot (tàpia de terra), cosa que comporta la desaparició de la major part de l’edifici; d’altra banda, ens trobem amb unes tres fases de vida i ocupació (vaja, que s’hi ha fet reformes en tot el poble), cada nova fase tapa i modifica l’anterior, així que la superposició i transformació dels espais fa que, a voltes, no s’entengui el que veiem**.

Com entendre el Calvari:

El Calvari no és un jaciment complet, ni de bon tros, i veiem diverses èpoques alhora, així que començarem de dalt (la més nova) a baix.

La darrera ocupació del Calvari correspon al 575 aC -moment d’inici del món ibèric-, restes d’una fase d’abandonament i una modificació de la muralla. Així doncs, pensem en un moment de decadència o desocupació, però també el moment en el que ens trobem cases tripartides -és a dir, amb 3 espais o habitacions-, més grans, amb llar de foc a terra sobre una base de còdols...

Ah! I una pedra plantada al centre de tot que no és pas tan antiga, però si important. És una fita que marca el límit de la concessió minera de la Mina Lussa.

És també l’època a la que pertanyen les dues àmfores fenícies senceres (i diversos fragments d’altres), al costat de la “porta de la muralla”. I què duien aquestes àmfores que les fa tan interessants? Vi! Àmfores de vi, vingudes de les colònies fenícies (ciutats comercials) de Màlaga i Cadis, possiblement arribades seguint el camí del riu Ebre. I es que el cultiu del raïm al Molar i Priorat és posterior a l’arribada del vi. El pas del comerç del vi a la producció del raïm i futur vi es dona a través del contacte amb els fenicis. I al Molar, al Calvari, s’han trobat llavors de raïm calcinades! Tot això al segle VI aC.

En fases anteriors -anant cap al s VIII aC- s’han trobat edificis amb paviments d’argila pisadabanquetes-lleixaespais d’emmagatzematge i forats per a aguantar “columnes” o pals al centre d’alguna estança que haurien ajudat a suportar un segon pis. Realment, es pot considerar un dels jaciments amb planificació urbanística dels més antics del territori català.

 

La muralla que protegeix el jaciment es va anar reforçant amb els anys, en la fase més antiga eren les parets dels edificis les que tancaven l’espai, amb un “carrer” que envolta el jaciment, més endavant les estances i altres espais perifèrics es reomplen -fins i tot s’amplia la muralla tapant dos forns metal·lúrgics- i, ja al final, es crea el bastió de l’entrada.

Pel que fa als habitants d’aquest primer Molar, encara no sabem qui hi vivia o quants eren, fins que no s’hagi pogut completar l’excavació no acabarem de desenterrar els misteris del passat. Però les restes trobades fins ara com els forns metal·lúrgics, un molí per a triturar metall (galena-mineral de plom), les àmfores de vi, les llavors de raïm o les grans riqueses trobades a la necròpolis, ens parlen d’una gent connectada amb el món, amb accés a un comerç que els portava productes del sud de la Península, amb el control d’un territori i els seus recursos i, sobretot, el coneixement per a saber-los aprofitar bé.

 

* Per a més informació: Formació, desenvolupament i dissolució de la cultura ibèrica al curs inferior de l’Ebre

** Ens trobem davant de diversos segles i fases constructives alhora.

Textos i fotografies: Maria Garcia Barberà

Subscriure a
Menu

Menú principal